Coneixem una mica més a... Raimon Salinas, resident

1. On i quan vau néixer?

Vaig néixer a Barcelona el 25 de juliol de 1935, tot i que oficialment a la documentació hi consta el 30 de juliol. Vaig néixer a Barcelona per desig del meu pare, ja que en aquell moment la família vivia a Santa Cruz de Tenerife, a les Illes Canàries.

Va ser una època difícil i convulsa, marcada primer per la Guerra Civil i després pel franquisme.

 

2. De què vau treballar i què és el que més us agradava de la vostra feina?

Vaig començar a treballar molt jove, quan encara no havia fet els 14 anys, en una acadèmia d’idiomes de Madrid, el Briam Institut. La meva feina consistia a fer de repartidor i missatger.

Després vaig treballar en una fusteria on es fabricava la part exterior de les ràdios. La meva funció era tenir cura de la cola amb què s’enganxava la fusta. Era una feina que requeria molt esforç físic i vaig arribar a perdre molt de pes.

Més endavant vaig treballar a Barcelona, a l’empresa de mobles Casablancas. Als anys setanta ens van oferir la possibilitat d’obrir una botiga de mobles de disseny a Andorra, Mobles A3 Estudi Casablancas, i vaig aprofitar l’oportunitat per traslladar-me al país. La botiga va estar oberta aproximadament deu anys.

La meva última feina va ser a Automòbils Club d’Andorra, on vaig exercir de secretari general fins a la jubilació.

 

3. Per què vau venir a Andorra? I amb qui vau venir?

Vaig venir a Andorra arran de l’oportunitat d’obrir la botiga de mobles. Vaig venir amb la meva esposa, amb qui ens vam casar l’any 1965 a Barcelona, i amb els nostres tres fills.

 

4. Per què vau venir a Clara Rabassa?

Jo vivia a casa meva, però, a causa de diverses situacions mèdiques, entre elles una infecció d’orina que no s’acabava de resoldre, el meu fill gran, en Jordi, va decidir que ingressés en un centre.

Al principi jo no hi estava d’acord i em va costar acceptar-ho, però el meu fill em va convèncer i ara penso que va ser una bona decisió.

M’he trobat molt ben atès i, fins i tot, considero que millor que a l’hospital. Estic molt satisfet amb l’atenció dels diferents professionals: infermeria, servei mèdic, acompanyants a les visites i, en general, amb totes les persones que treballen al centre.

Quan vaig arribar em va impactar veure tantes persones grans amb diferents dificultats, sobretot físiques. Però després d’aquests primers moments, i ara que ja fa tres mesos que hi soc, m’he anat adaptant i he entès la importància d’aquest tipus d’entitats.

Valoro especialment l’esforç de totes les persones que treballen aquí, moltes d’elles joves, dedicades a tenir cura de persones grans amb necessitats molt diverses.

“El que més valoro és l’atenció i la preocupació que hi ha envers nosaltres”

 

5. Com és un dia normal per a vosaltres a la residència? Quines activitats us agrada fer?

De moment, m’avorreixo, però he de reconèixer que és en gran part per culpa meva. La residència ofereix moltes activitats, però no acostumo a participar-hi.

No és perquè no me les proposin, sinó perquè em costa trobar la motivació. Em trobo en una situació de cert desarrelament i, de moment, no tinc gaire interès a fer activitats.

Tinc una manera de veure la vida una mica particular. Hi ha una frase que resumeix força bé el que penso: «Una vida no val res, però no hi ha res que valgui una vida».

 

6. Com són els vostres dies amb els altres residents? Us agrada fer amics aquí?

Encara no he fet amistats, probablement per la mateixa situació que he explicat abans. Tot i això, la convivència amb els altres residents és serena i respectuosa.

 

7. Què és el que més us agrada de viure aquí?

El que més valoro és l’atenció i la preocupació que hi ha envers nosaltres, des de la direcció fins a totes les persones que hi treballen.

M’agrada especialment l’amabilitat en el tracte i la manera com es té cura de les persones que realment ho necessiten. És un tracte molt humà i proper, que, en un sentit una mica filosòfic, podríem arribar a anomenar amor.

 

8. Hi ha alguna cosa que us agradaria que canviés o que us agradaria fer més aquí?

En general, no. Estic satisfet amb el funcionament de la residència.

 

9. Com us agrada passar el temps quan teniu una estona lliure?

Tinc una certa tendència a pensar i reflexionar.

Considero que el pensament és una de les claus per acceptar les diferents circumstàncies de la vida. També reflexiono sobre la meva pròpia trajectòria i sobre el grau de responsabilitat que he tingut en el desenvolupament d’aquests 91 anys.

És una manera d’entendre i acceptar la vida i tot allò que m’ha anat portant fins aquí.

 

10. Finalment, voldríeu dir alguna cosa a les persones que us estimen o que us visiten?

Les relacions amb la meva família són les normals, basades en una estimació profunda i en l’atenció que ens podem donar mútuament. Agraeixo molt les mostres d’afecte i que comparteixin amb mi el temps que poden, tenint en compte les seves obligacions laborals i personals.

I també vull agrair a Residència Clara Rabassa com m’ha acollit i l’atenció que estic rebent. M’ha ajudat a afrontar aquesta nova etapa de la meva vida i estic satisfet d’haver pres finalment la decisió de venir.

Ara només em queda continuar vivint la resta dels meus dies, siguin els que siguin, amb l’agraïment d’haver trobat aquí un lloc on em sento ben atès.