Coneixem una mica més a... Dolors Sans, neuropsicòloga

1. Com vas decidir dedicar-te a la neuropsicologia?
Des de sempre m’ha agradat molt estar en contacte amb la gent gran. Durant els meus estudis de Psicologia, vaig col·laborar com a becària al departament de Psicologia Evolutiva, concretament a l’àrea d’envelliment. Allà em van obrir les portes a fer un màster en Psicogerontologia, formació que em va apassionar i vaig voler fer un pas més formant-me en Neuropsicologia. Aquesta especialització em va permetre fusionar la ciència de la Psicologia amb la meva vertadera vocació, que és treballar acompanyant les persones grans.

2. Quina és la teva tasca principal a la residència?

La meva funció principal és vetllar pel benestar psicològic dels nostres residents, tenint en compte tant la part cognitiva com l'emocional.

D’una banda, m’encarrego d'avaluar el seu estat cognitiu i evolució, a més d’organitzar diferents tallers d’estimulació que els ajuden a mantenir actives les seves capacitats, conjuntament amb l’educadora social. De l’altra, a nivell afectiu i social, se’ls ofereix suport, acompanyament i contenció emocional en moments difícils, garantint que es trobin en un entorn segur i de confiança on se sentin escoltats i compresos.

Tampoc es pot oblidar el treball en equip amb les famílies, que sovint necessiten suport i assessorament.

Al cap i a la fi, la meva tasca, junt amb la de les meves companyes, és treballar per garantir que la nostra gent gran visqui aquesta etapa amb la màxima dignitat, afecte i qualitat de vida possible, sense deixar de ser els protagonistes de la seva pròpia vida.

3. Com treballes amb la resta de professionals del centre?
Treballem de manera conjunta i coordinada, reunint-nos regularment per dissenyar i establir els objectius d'actuació i atenció a cada resident, amb l’objectiu d’oferir la millor qualitat de vida possible a les persones grans que atenem.

4. Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Sens dubte, el contacte amb els residents i l'oportunitat de conèixer de prop la seva història de vida. És un aprenentatge constant: cada dia m'emporto una lliçó gràcies a la seva saviesa, experiències i capacitat d’adaptació.

Per a mi, el més gratificant és veure com la residència es converteix en un espai on ens regalem moments bonics, somriures i afecte. Viure aquests moments més íntims i de confiança amb ells, veure'ls contents i saber que formem part del seu dia a dia és el que dona sentit a la nostra feina en la qual rebem moltíssim més del que donem.

 

Entre el record i l'afecte: el privilegi d'aprendre cada dia de les històries de vida dels nostres grans.

5. Què és el que més t’emociona o t’enriqueix del contacte amb les persones grans?
Sobretot veure com s’emocionen amb la música de la seva època, que els transporta a altres temps i moments personals o quan recorden i comparteixen vivències i aspectes del passat, tant a nivell personal com històric i social.

Em fa reflexionar molt, i en certa mesura entristir, el fet que estem davant d'una generació única a Andorra que malauradament està desapareixent. Els nostres grans han viscut en primera persona una transformació social, econòmica i cultural del país d'una rapidesa i profunditat brutals, passant d'aquella Andorra rural i aïllada a la societat moderna d'avui en dia, la qual també valoren. S'han hagut d'adaptar amb una resiliència admirable i sovint recorden amb enyorança aquells temps on regnaven valors basats en l'esforç, la companyonia, el veïnatge i la paraula donada, vinculats a espais, molts d’ells, avui ja desapareguts.

Per això, m’enriqueix escoltar-los i aprendre d’ells alhora que sento que és una responsabilitat i un deure per conservar el seu llegat.

6. Hi ha alguna experiència o moment viscut amb els residents que recordis amb especial afecte?
Tinc molts moments especials i seria difícil de triar... Compartir el temps amb els nostres grans és un regal diari.

Recordo moltes converses espontànies sorgides arrel d’activitats amb fotografies antigues aprenent dels seus records i coneixements (des de com es treballava el camp o com es vivia abans a, per exemple, quants molins fariners hi havia al país o com es feien les falles...). O la resposta d’un resident en un d'aquests moments de confiança, «Si t'ho explico, no s'oblidarà i perdurarà més».

També, tinc en ment una resident amb dificultats sensorials a qui vam ajudar a escriure un petit llibre amb la seva història de vida per regalar a la seva família per Nadal; va ser un treball molt emotiu i veure la il·lusió de tots ells va ser immens.

7. Quins canvis creus que serien necessaris per millorar el benestar cognitiu de la gent gran?
Més enllà de mantenir uns hàbits de vida saludables imprescindibles que tothom coneix (alimentació equilibrada i una bona rutina de descans, exercici físic, estimulació de les capacitats cognitives..), pel nostre cervell també és molt important:

• Seguir mantenint la curiositat per aprendre coses noves, no fer sempre el mateix: aprendre habilitats noves, llegir sobre temes diferents..
• Socialitzar i evitar l’aïllament: relacionar-se, conversar, expressar emocions, sentir-se part activa d’un grup...
• Mantenir la motivació i nous propòsits cada dia, per petits que semblin, etc.

8. Com pot la família col·laborar per estimular la memòria i les funcions cognitives dels seus éssers estimats?
Sovint demanen com estimular els seus familiars, sobretot quan pateixen pèrdues cognitives (pensant en exercicis o quaderns de deures), però la millor estimulació que els poden oferir és una estimulació basada en l'afecte i la connexió emocional.

Per exemple, poden conversar des de la reminiscència (i no tant des de la memòria immediata que sovint és la més afectada) aportant fotografies antigues, música de la seva joventut o objectes del passat, activant així la memòria remota i fent-los sentir segurs, estimats i connectats amb la seva identitat.

També, és important que se sentin escoltats i útils, fent-los partícips de les converses familiars demanant-los opinió, consell o fins i tot ajuda. S’han de mantenir diàlegs positius i còmodes, sense pressió ni correccions davant possibles dificultats, per evitar la seva frustració i respectant sempre els seus propis ritmes.

Al cap i a la fi, es tracta de crear espais per compartir bons moments en família.

9. I per últim, com creus que canvia la manera de veure la vida després de treballar tants anys amb persones grans?
Compartir tants anys amb persones grans m’ha aportat una perspectiva de la realitat que difícilment podria haver trobat en un altre lloc. En una societat que corre tant, ens ensenyen a rebaixar el ritme frenètic que portem a fora: aprenem a saber parar, a mirar i a escoltar de veritat, i a gaudir dels petits moments.

El contacte diari amb ells transforma el nostre ordre de prioritats i ens convida a viure d'una forma molt més conscient. Ens fan adonar de la fragilitat del temps i a reconnectar amb el que de debò importa: relativitzar els problemes, gaudir de l'experiència del present i, sobretot, aturar-nos a cuidar, estimar i compartir temps de qualitat amb els nostres.

Cada resident és un món ple de vivències i superacions que ens demostren com es pot tirar endavant malgrat les dificultats. Escoltar les seves històries ens ensenya la importància de valorar el nostre passat i les nostres tradicions, entenent d'on venim per no perdre la nostra identitat.

Un aprenentatge profund que, sens dubte, ens acompanyarà sempre.